I SEMBLA QUE VA SER AHIR… COMIAT

Tot comença i tot s’acaba i torna a començar i segueix i hi torna… Així ha arribat el moment de tancar aquest bloc (encara que sembli estúpid, amb un pèl de recança…) i convidar-vos a seguir-nos comunicant, si així ho voleu, a la nova adreça:

http://montsegatell.cat

Des del 2007… ostres tu… i sembla que va ser ahir…



Comentaris tancats a I SEMBLA QUE VA SER AHIR… COMIAT

MEDITACIONS D’UN CATALÀ A L’UNDERGROUND / Enric Vila

Fa unes setmanes algú va dir-me que potser abusava massa, al bloc, dels articles de coneguts o saludats articulistes i opinadors diversos. Hi vaig pensar, perquè semblava que la crítica anés dirigida a les meves poques ganes d’escriure o de pensar, de treballar, en definitiva, i per això recorro a les paraules d’altri.

No és aquest el meu interès, i en canvi sí que ho és que el meu bloc serveixi de canal de comunicació, tant de les idees pròpies com de les alienes, si s’escau. Darrerament i gràcies entre d’altres a la col·laboració d’amics i saludats, m’arriben a la pantalla un munt d’articles i opinions que comparteixo o mig comparteixo i que em semblen interessants com a punt de reflexió, per això les penjo al meu bloc.

Feta aquesta reflexió, vaig concloure, i per això us ho explico, que la llibertat de la xarxa em/ens permet d’una banda accedir a tota la informació possible i, de l’altra, comunicar a través del meu web el que em sembli que vull comunicar.

Ho he dit en moltes ocasions, aquest bloc és una finestra oberta a l’exterior i una porta oberta a l’interior. Avui, per exemple, no us perdeu l’article d’Enric Vila, no us el perdeu perquè, hi estigueu del tot d’acord o no, és un exercici de reflexió excel·lent.


Sóc al metro de Londres. Dret. M’estic fent pipí i el tren s’ha aturat en un túnel fosc i estret per no sé quins problemes en una estació de la línia. Aquest matí, venint cap al centre, ha passat el mateix. La gent s’ho ha pres igual que ara, amb una paciència filosòfica gens mesella (aquesta és la impressió). El conductor del tren informa regularment els passatgers i, a canvi, els passatgers accepten les explicacions com una pregària. Tot queda reduït a la bona educació, ben entès que cadascú fa el que pot.

[@more@]

Quanta estona estarem aturats, però? Aquest matí no havia passat pel pub i la cervesa no pressionava, no m’ha costat gens mantenir la calma. Prop meu, un home llegia The English, el best seller de Jeremy Paxman, que és un collapolítics com la Terribas però amb l’experiència que dóna portar durant dècades el mateix programa. El número d’octubre del New York Book of Review parlava de l’èxit que tenen a Anglaterra els llibres dedicats a la història i el caràcter nacional. El fenomen és recent. Els anglesos comencen a mirar-se el melic. Fins i tot es pot dir que comencen a buscar-se’l. Com que ja només els lliga la BBC i el sistema sanitari, miren de recuperar referents col·lectius per definir-se i justificar-se.

Que estan desorientats és evident. Els agrada flagelar-se i llibres com el de Paxman o l’últim de Piers Brendon, The decline and fall of the British Empire, són extremadament autocrítics. Els anglesos enyoren l’imperi i per això l’odien. A més, el metro els ha quedat obsolet, el sistema electoral també, el partit racista guanya adeptes, Afganistan és una carnisseria i la senyora grega que m’acull, tot i fer vint anys que viu a Londres, no perd ocasió de criticar els costums del país. Anglaterra ha perdut pistonada però encara té naus per cremar. Les biblioteques obren fins a les dotze de la nit. Els morts es recorden i s’honoren. Els anglesos, com totes les nacions europees importants, s’han forjat a base de superar grans crisis. Vés! El tren arrenca; això no és la Renfe. A diferència d’Espanya, que és com una cadira de tres potes, aquí l’estructura funciona i aguanta les reformes i els petits problemes. Fins i tot suporta sacsejades, com la caiguda de la lliura; al contrari que a Catalunya on ens ofeguem en un got d’aigua.

A Catalunya no hi ha un problema de possibilitats sinó de confiança. Com que el país no es recolza en la seva base, tot trontolla. La desconfiança s’atia des de dins i des de fora. El fet que la catalanitat es presenti com un peatge escampa tots els sentiments associats a la mandra, com l’enveja, el ressentiment o l’utopisme. La demagògia que s’ha fet amb el cas Pretòria demostra fins a quin punt els polítics formen part del gruix del país menys disposat a treballar i a esforçar-se. Pitjor que el patrioterisme, a Catalunya hi ha encara una altra cosa, que és el radicalsocialisme. El radicalsocialisme és una actitud basada en exigir-ho tot i no donar res, com el patrioterisme però sense militars i, d’uns anys ençà, sense armes. La qüestió és sucar el melindro en la xocolata dels altres. Sí senyor, sucar bé i sucar de franc. Per això ningú no se sent en deute amb ningú ni es pregunta com és que tots els catalans que han deixat un llegat concret al país ho han pagat tan car.

Mentre escric això per distreure el pipí, repasso noms i no falla: qualsevol nom que pensi, des Prat de la Riba fins a Pujol, passant per Ors, Gaziel, Cambó, Pla, Fabra, o Layret, encaixa en aquest principi: si tu fas una contribució al país reps, de felicitació, una bufetada. Per això ningú no recorda que Alavedra va ser un dels redactors de l’Estatut i es pregunta per quina raó seria impossible que Garzón tractés igual un pare de la Constitución. Per això ningú no recorda que Prenafeta va muntar TV3 al marge de la llei, però val més que no hi insisteixi. A Catalunya fer coses és perillós i el currículum resta. Per això els mateixos polítics que tenen la barra d’anar a les eleccions sense tenir un mínim de formació són els primers a donar lliçons de moral. Per això els periodistes que no s’han jugat mai la feina per una idea de veritat o de justícia són els primers a fer d’inquisidors.

A Catalunya només compten els drets i la demagògia de barriada. Per això, Mas ha de parlar del Dret a Decidir, quan hauria de parlar del Deure de Decidir. Per això tants independentistes prefereixen confiar en la justícia espanyola que sortir del seu cofoisme repugnant. Per això els conceptes del ciutadà soldat i de la qualitat per damunt de la quantitat, que han forjat la civilització europea, a Catalunya es consideren immorals. Per això el millor que va fer Companys va ser morir afusellat. Per això preferim pensar que les multinacionals obligaran Madrid a construir-nos un port, un aeroport i una línia d’alta velocitat que no pas agafar el toro per les banyes. Per això, tot i que estem en una regió ideal per ser un país capdavanter, si en comptes de trobar-me en un tren anglès, em trobés en un tren català, hauria acabat fent-me pipí a sobre. En canvi, ara sóc a 3 minuts de casa: "This is Fairlop. Please, mind the gap between the train and the platform". Goodbye.

 



Comentaris tancats a MEDITACIONS D’UN CATALÀ A L’UNDERGROUND / Enric Vila

PER QUÈ ARA LA CORRUPCIÓ HO HA DE TAPAR TOT? Ramon Tremosa

El jutge Garzón ha actuat contra l’alcalde de Santa Coloma de Gramanet i altres càrrecs electes del PSC i contra Lluís Prenafeta i Macià Alavedra. En un moment econòmic molt delicat, on el fracàs espanyol per a superar la crisi contrasta amb l’inici de la recuperació europea (reformisme continuat contra immobilisme ideològic), la justícia espanyola irromp a Catalunya de manera espectacular. Vist des d’Europa sobta com, de cop i volta, tots els mitjans catalans en parlem de dia i de nit. En altres països europeus també hi ha corrupció, que interessa als ciutadans, però aquesta només ocupa una pàgina als diaris. Els debats importants (crisi, reformes, competitivitat, atur…) segueixen centrant el debat polític econòmic i social en els països avançats.


Qui pot ara tenir interès en judicialitzar i posar sota sospita tota la vida pública catalana? Quan el cas Millet començava a perdre pistonada en els mitjans de comunicació, que n’han fet un judici paral·lel excessiu i que han filtrat dia si dia també secrets del sumari sense esperar la sentència, ara Garzón irromp com ho féu al 1992, quan abans dels jocs olímpics va empresonar simpatitzants independentistes.

[@more@]

A pocs mesos de les properes eleccions catalanes potser des de Madrid hi ha massa coses inquietants a la província encara irredempta, que ja es pensava sotmesa després del debat del nou Estatut. N’apunto algunes causes: 1) Tot i portar sis anys a l’oposició i sense governar cap administració important, CiU segueix liderant totes les enquestes, oferint una alternativa creïble de govern i proposant el dret a decidir per a superar el col·lapse autonòmic de ZP. 2) Tot i controlar tots els mitjans de comunicació, i tot i disposar a Madrid d’un govern amic i de no patir cap contrapoder des de l’ajuntament de Barcelona, el PSC no capitalitza la gestió del govern català. 3) Tot i que ERC segueix apostant per fer més governs tripartits, no creix des del poder i ara li acaba de sortir un partit netament independentista que li disputarà l’electorat i que li prendrà molts vots. 4) El president del FC Barcelona, pentacampió al 2009 amb un joc meravellós fet amb un bon grapat de jugadors catalans, es manifesta desacomplexadament per la llibertat de Catalunya i insinua el seu salt a la política (i just després de manifestar-se per un Estat propi l’onze de setembre al Barça se li aireja l’afer dels espies). 5) A l’exitosa i pacífica consulta d’Arenys de Munt ara li seguiran un centenar de consultes el proper 13 de desembre, i més que en vindran a la primavera vinent.

 

Només desmoralitzant els votants catalans amb més identificació nacional es podrà repetir un altre govern tripartit liderat pel PSC, un partit identificat amb la nació espanyola, amb el centralisme dels alts funcionaris de l’Estat i amb la regionalització definitiva de Catalunya. La legislatura catalana actual és acabada i comença un any de sospites judicials continuades, per a que no es parli de la crisi econòmica ni del col·lapse de l’autogovern: es busca l’abstenció dels altres, que l’abstenció socialista ja la mobilitzaran celebrant les eleccions en dia laborable.

Les properes eleccions catalanes marcaran tota una generació: si no hi ha el tomb que, a parer meu, el país necessita, el PSC esdevindrà per molts anys el PRI català, monopolitzant encara més la política i la vida social catalana. Ens allunyaríem de Dinamarca i ens acostaríem més a Venezuela. I cada dia estic més convençut d’haver dit que sí a CiU, quan Artur Mas em va proposar de ser-ne el seu eurodiputat.



Comentaris tancats a PER QUÈ ARA LA CORRUPCIÓ HO HA DE TAPAR TOT? Ramon Tremosa

LES TRAMPES DEL PSC

Havia de ser un ple plàcid i va ser un ple amb esquer. L’equip de govern portava a aprovació la modificació dels estatuts del Consorci Hospitalari de Catalunya, del qual l’ajuntament en forma part. No hi havia cap problema previst per aprovar-ho, fora de les queixes que els grups municipals de l’oposició vam manifestar per no haver estat informats degudament quan la regidora va decidir canviar la gestió de l’Obra Social sense informar ningú.


En rebre la convocatòria del ple, hi vam veure un punt del qual no havíem estat informats a la informativa pertinent: informació general sobre els equipaments educatius. Tampoc a la junta de portaveus se’ns va informar de res. Esperàvem, doncs, qualsevol informació tècnica i concreta sense més transcendència. Però el PSC va tornar a saltar-se tots els principis del “bon govern” que ells mateixos van imposar-se en assolir el govern de Castellar.

[@more@]
La “informació general” va ser justificada com la necessitat que tenia l’equip de govern de respondre a les intervencions que els grups de l’oposició havíem fet el ple de setembre sobre educació i equipaments educatius. El contingut de la “informació general” van ser fulls i fulls de repàs de tots els serveis, accions de la regidoria i equipaments educatius, amb un to desafiant del regidor de Projectes Estratègics que, molt estratègicament, anava deixant anar acusacions i referències negatives bàsicament als anteriors governs de CiU.  Posteriorment ens van demanar si volíem intervenir… Com? Ningú ens havia advertit ni informat que es preveia un debat polític sobre les polítiques educatives a Castellar, no ens havien donat cap marge per a la intervenció de resposta als despropòsits que va anar enumerant amb més intencionalitat que gràcia i encert el Sr. González.


El govern municipal en minoria del PSC funciona així: fa el que vol, informa quan vol, diu una cosa i en fa una altra, altera els processos participatius quan pot, oculta informació i a sobre es permet assenyalar els altres amb el dit. Això sí, sense el supòsit primer que ha de tenir qualsevol batalla (dialèctica), i és que tots els bàndols implicats sàpiguen que han de batallar. Així els és més fàcil fer-se la il•lusió que han guanyat.


CIU ALERTA

• El grup municipal de CiU no va ser avisat ni convidat a participar del que semblava que havia de ser un debat de polítiques educatives, així com tampoc ho van ser els centres escolars de Castellar, les AMPA, la federació d’AMPA, el Consell escolar municipal… Què estrany voler fer un debat amb un mateix!

• El regidor de Projectes Estratègics va afirmar que la seva intervenció al ple havia de finalitzar, per sempre més, qualsevol debat sobre educació, qualsevol dubte o demanda d’informació. Textualment, va "donar per tancat" el tema. I no se’n parli més. I és que els de l’oposició som molt pesats…

• La sortida de to de la regidora d’Educació, Antonia Pérez, i el regidor de Projectes Estratègics, Pepe González, va justificar-se com una rebequeria per la insistent demanda d’informació i seguiment de l’acció de govern que fa l’oposició, i sobretot, CiU.

Comentaris tancats a LES TRAMPES DEL PSC

SENTÈNCIES REALS, SENTÈNCIES INVENTADES / Ferran Sáez Mateu

Perquè no tot és igual, no tothom és igual, no tot es tracta de la mateixa manera, no tothom és jutjat de la mateixa manera…


Tot i que la sentència per l’anomenat "cas Filesa" es va emetre el 28 d’octubre del 1997, la gran trama de corrupció amb la que es finançava el PSOE va començar tot just el 1989, amb l’objectiu de sufragar les diverses campanyes electorals d’aquell any. Això, si més no, és el que consta a la sentència que va condemnar a diverses penes a Josep Maria Sala, Carlos Navarro, Lluís Oliveró, Alberto Flores, Aida Álvarez, Miguel Guillermo Molledo, Luis Sánchez, Francisco J. Iglesias, Julio Calleja, Juan A. Molina, Eugenio García y Diego Ramos. Els delictes que se’ls imputaven no eren precisament insignificants: associació il.lícita, apropiació indeguda, falsetat documental, etc. El líder del PSC Josep Maria Sala, condemnat a tres anys, només en va arribar a passar dos a la presó.

[@more@]

La trama delictiva del cas Filesa, en tot cas, només fou una goteta d’aigua en l’oceà de corrupció generalitzada dels darrers mandats de Felipe González. Sense anar més lluny, el mateix any 1989, Juan Guerra, un venedor d’enciclopèdies a l’atur, germà de l’aleshores vicepresident del govern Alfonso Guerra, fou contractat pel PSOE com a "assessor" d’aquest a la delegació del govern espanyol a Andalusia. En realitat, el suposat "assessor", que no tenia estudis ni cap experiència professional rellevant, va utilitzar el despatx per a altres finalitats, cosa que l’any 1995 li va suposar una condemna judicial per delicte fiscal. Comparat amb altres casos de la mateixa època, el cas Juan Guerra era anecdòtic, però. N’hi havia de molt pitjors, en els que l’apropiació indeguda de fons públics s’associava a la tortura, el segrest i l’assassinat, com en el cas del GAL. Alguns coneguts noms de militants socialistes relacionats amb aquells fets gravíssims encara estan a la memòria de tots: Julián Sancristóbal, Rafael Vera. I, per damunt de tots, l’estrella: l’exdirector general de la Guardia Civil nomenat per Felipe González, Luis Roldán.

La sentència en ferm pel cas Filesa es va emetre ara fa 12 anys. Va quedar perfectament provat que el PSOE s’havia finançat per mitjà d’una trama corrupta. Un any després, el 1998, va quedar provada la participació de Julián Sancristóbal en el segrest de Segundo Marey. Totes aquestes sentències, i moltíssimes altres, són públiques; les pot consultar qui en tingui ganes. El problema és que hi ha un cert tipus de gent que el que realment voldria llegir és la sentència que determinava la culpabilitat de Jordi Pujol en el fals cas Banca Catalana, o potser la del fals cas Prenafeta, a començaments dels anys noranta. Llàstima: les sentències esmentades no existeixen. Tot i així, una bona part de la premsa actua com si aquestes fantasies ideades en el seu moment per a fer fora un govern nacionalista de Catalunya existissin de debò. Es parla del cas Banca Catalana o del cas Prenafeta com si fossin una cosa semblant al cas Filesa o al cas GAL. Hi ha una "petita" diferència amb els primers, però: la trama de finançament il.legal del PSOE o la fundació d’un grup terrorista que va causar la mort de 28 persones van ser provats judicialment en el seu moment, donant llocs a nombroses condemnes en ferm que sumaven molts anys de presó. Tret de les autoritats de la dictadura franquista, a Jordi Pujol no l’ha condemnat mai ningú, i Lluís Prenafeta tampoc.

Amb les darreres accions del jutge Garzón s’ha tornat a repetir la mateixa història. Això no ha passat en qualsevol moment, és clar, sinó tot just quan la pràctica totalitat de les enquestes pronostiquen un greu clatellot electoral tant per al PSC com per a ERC, que, aritmèticament, impediria la formació d’un tercer tripartit. És una vella i coneguda història. En tot cas, convé recordar les vegades que calgui que la sentència condemnatòria del cas Filesa existeix, mentre que les altres són, senzillament, inventades.

1 comentari

ELS PODEROSOS / Jordi Cabré i Trias

No ens hem de cansar de dir les coses pel seu nom, i dir el nom de les coses i les persones. El comunisme no té nord ni sud, només té una actitud de condescendència cap a tota la resta del món, perquè només ells han nascut sense el pecat original. Llegiu Cabré…



El diputat Herrera parla de mantenir l’impost de successions apel·lant de nou als rics i als poderosos, que com tothom sap són aquesta mena de gent indesitjable que gosa tenir un pis de propietat i donar-lo als fills en herència. Iniciativa té un recorrent discurs sobre els poderosos, i en parla sovint associant-los a CiU. Una federació nacionalista que ha perdut quasi tot el poder des de fa 6 anys no pot ser de cap manera “els poderosos”. Però com que no és la primera (ni l’última em temo) vegada que des d’aquest partit s’hi fa referència, podem provar d’analitzar el concepte encara que sigui a nivell psicològic. Tot a benefici de la claredat d’idees de tothom.

L’ex fiscal Jiménez Villarejo també parlava fa poc dels poderosos, arran del cas Millet. Assegurava (sense proves, és clar) que en el cas Millet el jutge actua de la manera discutible que actua per pressió dels poderosos, els interessos, els partits grans, i especialment (recordo que va dir) els que van governar durant tants anys. Hi ha aquesta acusació de règim, quan es parla dels poderosos. Hi ha aquest subtil o descarat intent  d’associar els anys de pujolisme a una mena d’”ancien régime” que tot ho abastava i tot ho controlava, sistema judicial inclòs, i que en perdre la Generalitat encara pot (miraculosament) influir en aspectes de màxim interès públic i fins i tot en les decisions judicials. La resta de partits, evidentment, no serien mai els “poderosos” perquè ells deuen tenir alguna cosa que els fa indefensos revolucionaris fins i tot quan són dins del govern. I estem parlant, oju, d’un partit com el PSC que avui acapara aproximadament el 90% del poder públic a Catalunya. Ells no són establishment i poder? Ells no són influències, control, règim? I el comunisme, que és d’on beuen els líders d’ICV, no era un règim basat en poder i en poderosos? Qui són, em pregunto encara, els poderosos? I d’on treuen els seus interminables superpoders?

Voldria que quan alguns personatges parlen dels poderosos ens posessin un exemple. Qui són? On s’amaguen? N’hi ha, al Parlament? I els rics que no volen pagar per morir-se, qui són? És ric, el diputat Herrera? Vull dir, tenen pis, el diputat Herrera o la seva família? Quants metres té, quin preu té? El suficient com per a fer l’assalt al Palau d’Hivern i repartir-ne els béns entre els humils mileuristes? Com es valora l’esforç que li haurà costat pagar aquest pis, com hem de valorar (parlem en termes marxistes) la seva plusvàlua? El treball esmerçat també és propietat de tothom? Les idees d’ICV, que és un partit poderós, haurien de pagar impost ara que ja es va demostrant que estan més que mortes?

Comentaris tancats a ELS PODEROSOS / Jordi Cabré i Trias

UN ALTRE TITULAR DE FUM

La setmana passada, l’equip de govern ens anunciava que havia encarregat el projecte de reforma i ampliació del Centre d’Atenció Primària. S’ha encarregat la redacció del projecte que preveu que el CAP s’ampliï en la seva façana del carrer Jaume I i que se’n remodeli la distribució interior. Aquest treball de redacció s’ha encarregat als mateixos arquitectes , que van dissenyar l’edifici per un import de 25.800 euros, ratllant l’adjudicació a dit,  uns diners que hauria de pagar la Generalitat però que l’Ajuntament avança. Ben fet, els governs de CiU van fer-ho, per exemple, amb la construcció de les escoles Mestre Pla i Joan Blanquer.


La nota de premsa emesa per l’Ajuntament diu: "El projecte de reforma i ampliació del CAP quedarà enllestit abans de finalitzar el 2009. La intenció de l’Ajuntament és que al 2010 es pugui firmar el conveni amb el Servei Català de Salut, de manera que durant el mateix any es puguin licitar i iniciar les obres, valorades en uns 400.000 euros. Els treballs seran compatibles amb el funcionament normalitzat del servei." Ah… carai… és que el conveni que regula aquesta relació entre l’Ajuntament i la Generalitat encara no està redactat ni signat, per tant, no sabem quan i com el Departament de Salut ens tornarà els diners.


Però és que, a més, l’Ajuntament es farà càrrec també del cost de les obres, uns 400.000 euros. I també dels interessos que aquesta operació generi. Recordem que la construcció i manteniment dels equipaments de salut és competència de la Generalitat de Catalunya, no dels ajuntaments. És, per tant, el departament de Salut el que decideix qui fa el projecte, quan es fa l’obra, quan ens ho pagaran, quan se signa el conveni… I de moment, a pagar, l’Ajuntament, com si la situació fos tan favorable per anar avançant diners en coses que no ens pertoquen i que no sabem ni tan sols quan es realitzaran.


CiU va recomanar que el projecte el redactessin els serveis propis de l’Ajuntament, però l’alcalde va respondre que els de CatSalut havien dit que no. Ah, és clar… com que ells no paguen!


La nota de premsa no tranquil•litza massa respecte la capacitat d’acció del nostre Ajuntament, ja que diu que aquest té "la intenció" de poder firmar el conveni el 2010.


Vaja, una vegada més, l’ànsia del titular ha pogut sobre la prudència i la millor gestió d’una operació que, ben tancada i ben explicada, podria haver estat molt positiva, això sí, quan toqués. De moment, guardem la data d’octubre de 2009 com la que el PSC ens va dir que s’ampliava el CAP. I comptem…

 

 

 

Comentaris tancats a UN ALTRE TITULAR DE FUM

DIARI DEL PLE MUNICIPAL 27 d’octubre 2009

El ple d’ahir 27 d’octubre de 2009 va tornar a deixar-nos perplexos amb l’actuació del govern socialista. Hi havia un únic punt de l’ordre del dia proposat per l’equip de govern: modificació dels estatuts del Consorci Hospitalari de Catalunya, que, com que en formem part, havíem d’aprovar per unanimitat al ple. Molt bé, cap problema. Tothom tenia la intenció de votar a favor, i així ho vam fer. Només vam voler recordar la regidora, i així ho va fer també l’Altraveu, que ara ens feien votar un canvi en els estatuts però que no vam poder participar, ni vam ser informats, del canvi de gerència a l’Obra Social Benèfica (OSB), gestionada ara per l’anomenat Consorci Hospitalari, per 100.000 euros. Vam demanar uns i altres a la regidora reunions de seguiment de la gestió de l’OSB perquè, per exemple, després de mesos de demanar-lo, encara no hem pogut veure el contracte que vincula la relació de l’ajuntament i el Consorci i no en sabem les condicions.

[@more@]

Després CiU va presentar dues mocions: una demanant al govern central que no cobri l’IVA als ajuntaments (cosa que només fa que ofegar encara més les administracions locals) i una altra demanant a l’equip de govern que els grups de l’oposició puguem participar de la priorització i elecció dels projectes que s’inclouran en el nou FEIL 2010 (Plan Zapatero, altrament dit), en virtut del qual Castellar rebrà més de dos milions d’euros.

 

Les mocions que vam presentar van estar modificades en pro del consens. La del IVA va ser modificada pel PSC que ens va demanar de retirar un punt d’acord que era demanar al govern espanyol que no apugés l’IVA els dos punts que pensa pujar-lo i, en definitiva, que no apugés els impostos. Algun membre del PSC no estava d’acord amb això i ho vam treure.

 

A la moció del FEIL l’Altraveu hi va fer una aportació perquè la ciutadania pogués participar també de l’elecció dels projectes, però es va veure inviable a causa del poc temps que es té per fer-ho tot (tres mesos a partir d’avui). A més, el PSC ens va fer treure el punt que deia que "els grups municipals i altres agents socials" tinguessin participació en tot aquest procés.

 

En la meva intervenció per defensar les mocions no vaig dir res de tot això, tret que tots els grups havien manifestat la seva voluntat d’acord i que els ho agraíem. Em va semblar que no treia cap a res dir que els del PSC retiren tot allò que tingui a veure amb participació ciutadana o la congelació d’impostos…

 

Quina diferència d’actitud…!

 

Fins aquí, pensava que en aquest DIARI DEL PLE hauria de posar només: "la Mercè Vallès i la Mercè Custodio, baixes al ple per malaltia, deixen soles la Mercè Carbonés i la Mercè Giménez" (per allò que fa gràcia que hi hagi tantes Mercès!).

 

Però no. Hi havia sorpresa. La sorpresa era un punt aparegut a l’ordre del dia el divendres abans del ple, un punt del que ningú de l’equip de govern havia dit res a la informativa i del que tampoc no van dir res a la junta de portaveus que es fa abans del ple. El punt deia: "Informació general sobre equipaments educatius".

 

Segurament no me’l vaig llegir bé, el títol, perquè ja es veu que donaran informació "general" i jo vaig pensar que deuria ser alguna cosa d’última hora sobre els diferents fronts que, en equipaments educatius, té oberts l’ajuntament en aquests moments: l’escola Sol i Lluna, l’escola bressol pública, La Immaculada… algun detall sobre això.

 

Resulta que no. Resulta que comença la regidora Antonia Pérez, amb una intervenció estel·lar (amb frases del tipus: "a veure… com us ho explico, jo…?" o bé, dirigint-se a l’alcalde: "ajuda’m una mica!". Comença la regidora dient que, com que el ple passat es va parlar de poca transparència, doncs que ara vol ser transparent i ho explicarà tot. I sí, gairebé ho explica tot: quantes escoles hi ha a Castellar, quantes línies, quants alumnes, quants programes, etc., etc., etc. Acaba dient que Castellar no creix, que no neixen nens. I és que tenen una sort, aquests socialistes! Es posen a governar i no fan falta ni escoles!

 

Després passa la paraula al regidor de projectes estratègics, Pepe González, que ja ens adverteix que la seva intervenció serà llarga. Ni puc ni vull resumir-la. Només diré que va ser un repàs de tots els equipaments educatius que hi ha i que hi haurà; una llista de les bones voluntats del govern municipal; una altra llista de juraments sobre el fet que els socialistes prioritzen, i molt i sempre, l’educació; una llista de crítiques a l’oposició; una altra llista d’acusacions a l’oposició; una llista de frases cèlebres per dir que jo, la Montse Gatell, sóc poc menys (o més) que una bruixa amb escombra (amb cita del Sabina i tot! llàstima que el Sabina ja no tingui veu…) i per acabar, una llista de suposicions, rumors, conjectures i altres visions per dir, sense dir-ho, que CiU ho va fer molt malament (badall).

 

Després de més de 20 minuts de discurs, l’alcalde té la gosadia de dir si hi ha intervencions dels grups. Com?! Ningú ens havia dit que hi hauria un debat sobre educació, en aquest ple! Ningú ens va informar! I no només això, sinó que, a més, com hem de respondre a un discurs enverinat elaborat segurament que amb unes quantes hores de calma? Què pretenia, l’alcalde? Que anéssim desmentint o defensant-nos de cadascuna de les acusacions i males paraules del regidor? PERÒ COM ES POT TENIR TANTA BARRA?!

 

En el torn de rèplica el regidor González ho va deixar encara més clar que a l’inici de la seva intervenció: és que s’ha ofès per les intervencions (o potser només per la meva) del ple passat, a la qual la regidora d’Educació va ser incapaç de respondre. Resulta que el primer tinent d’alcalde s’ofèn perquè l’oposició parla, perquè, lluny d’estar "morta", com ell va dient als quatre vents, l’oposició treballa. Treballa i parla, i ho fa, a més, amb molta més educació que ell (i això no és exclusiu de CiU, sinó de la resta de grups també). I com que s’ofèn i s’enfada, ens para una trampa i, un cop més, ens renya.

Ai… mira que som dolents! Va i pensem i opinem i demanem explicacions a qui governa! On s’és vist!

Comentaris tancats a DIARI DEL PLE MUNICIPAL 27 d’octubre 2009

QUEDA PROHIBIT EL NADAL / Iu Forn

Extraordinari!


La conselleria de Sostenibilitat Sostenible ha decidit: (1) El 25 de desembre serà anomenat, oficialment, Dia del Solstici d’Hivern i la Celebració del Naixement del Sol. (2) El pessebre és dirà ara Representació d’Escenes Quotidianes No Urbanes. La presència de figuretes haurà de ser paritària. L’Àngel anunciador no podrà aparèixer a més de 80 per hora. A la Mare de Déu i a Sant Josep se’ls aplica la llei de successions contra els rics i els poderosos i res d’establia, a parir a la via.

El Nen Jesús serà la nena Jesusa. (3) S’eliminen els llums nadalencs i s’apagarà la resta d’il·luminació com a mesura d’entristiment global. (4) Els 3 Reis Mags i les 3 Reines Magues seran l’heterosexual, l’homosexual i el transsexual. Es crea la figura d’un quart Rei i una quarta Reina bisexuals. L’Estel de Betlem es canvia per una imatge del Subcomandante Marcos. La Cavalcada se celebrarà per Halloween, que és quan els nens hauran de disfressar-se ja que el Carnaval desapareix del febrer per no coincidir amb la Setmana Blanca. (5) El tortell de Reis i Reines serà substituït per un falafel amb sorpresa. La sorpresa haurà de ser una autentica merda, no fos cas que el nens tinguessin alguna mena d’alegria o d’il·lusió. (6) El Pare Noel es manté igual, però arriba en bicicleta per evitar l’explotació animal dels pobres rens. (7) La Missa del Gall s’anomenarà del Xai i s’hi sacrificarà aquest animal en direcció a Pamplona. (8)

S’elimina el cagatió per apologia de la violència. (9) El vesc, la ponsètia, el boix grèvol i l’arbre de Nadal seran substituïts per plantes de marihuana que, en ser fumades, permetran cantar “que guais que està la maria, fum, fum fum”. I (10) el dinar de Nadal serà vegetarià i no transgènic. Els ingredients hauran de comprar-se en una botiga de comerç just. Queden prohibits el vi i el cava i serà obligatori beure sucs baixos en calories. Amén… o no.

 

Comentaris tancats a QUEDA PROHIBIT EL NADAL / Iu Forn

LA CONCILIACIÓ LABORAL I FAMILIAR S’ERIGEIX EN ANTÍDOT DE LA CRISI / El Periódico (edició digital)

• Les jornades maratonianes perjudiquen la salut, els fills, la parella i la productivitat

• Els empleats amb horaris més racionals rendeixen més al viure millor, segons els experts


 Són les 16.30 hores i, de cop, de les silencioses oficines comença a sortir una filera de treballadors. Acaba de finalitzar la seva jornada laboral. Uns van directes al col·legi, a buscar els fills. D’altres, a casa, a descansar una mica o a cuidar-se d’algun familiar. I hi ha un grup que aprofita per anar a comprar o fer esport. No són unes oficines d’Alemanya, Suècia ni Dinamarca. Són a Sant Cugat del Vallès, pertanyen a una multinacional farmacèutica, Boehringer-Ingelheim, i els seus empleats no solament semblen feliços, sinó que també diuen que ho són. És el cas de Lourdes, Conxita, Úrsula i Evelyne, que també han conegut l’altra cara, la d’estar treballant fins a les nou del vespre.


«Els amics amb prou feines s’ho creuen quan dius que surts de la feina abans de les cinc. En altres llocs de treball et miren malament si surts abans de les set; aquí és normal. No perdem dues hores dinant al migdia; com a molt, una hora. I estem encantades».

[@more@]
Que una empresa segueixi cridant l’atenció per facilitar la conciliació laboral i familiar és la prova més palpable del desordre horari que regna en gran part de les ocupacions espanyoles. Un mal de molts al qual fa falta posar remei com més aviat millor, diuen els experts. «Una persona que treballa dintre d’un horari racional viu més bé i per tant també rendeix més. El problema és que aquí no se’n va ningú a casa fins que no ho fa el cap; s’ha de fer acte de presència. Per sortir de la crisi, si volem ser competitius, hem de buscar la cultura de l’eficiència i oblidar-nos de la cultura del presentisme», assegura Ignacio Buqueras, president de la Comissió Nacional per a la Racionalització dels Horaris Espanyols (Arhoe).


L’opinió del dirigent d’aquesta entitat –de la qual formen part un total de nou ministeris, 14 Governs autonòmics, universitats, empreses i sindicats– no solament la ratifiquen altres economistes consultats per aquest diari. També l’avalen nombrosos informes amb una conclusió contundent: els països amb horaris laborals més flexibles tenen una productivitat més elevada.


Espanya és un dels països d’Europa en què els empleats passen més hores al lloc de treball, «que no vol dir treballant», aclareix Buqueras. «Segons les dades de l’oficina d’estadístiques de la Unió Europea Eurostat, els espanyols treballem 1.815,8 hores a l’any, 161,6 més que la mitjana de la UE dels Quinze
–afegeix el president de l’Arhoe–. No obstant, els empleats d’aquí ofereixen un rendiment inferior que no els de França, Alemanya, Holanda…». Curiosament (o no), estats per als quals diferents indicadors internacionals vaticinen una recuperació econòmica molt més ràpida que per a Espanya.

PAPER CLAU DE LA DONA / La racionalització d’horaris i, per tant, la conciliació laboral i familiar, continua sent una quimera en moltes companyies espanyoles, i això que la situació ha començat a canviar gràcies a la incorporació massiva de la dona al món del treball.


La generació actual de dones (que efectuen un enorme sobreesforç perquè les tasques domèstiques els segueixen recaient majoritàriament a elles) és la que ha exercit més pressió per posar fi al desordre horari. Un objectiu amb uns beneficis de què ja disfruten les poques empreses que s’han sumat al canvi. Un cas paradigmàtic és el d’Iberdrola, recorda Consuelo León, investigadora del Centre Internacional Treball i Família del IESE i autora juntament amb Nuria Chinchilla de l’estudi Experiencias en organización del tiempo de trabajo en las empresas de Catalunya. En aquesta companyia elèctrica es va generalitzar un horari de 7.30 a 15.30 hores i els resultats han estat extraordinaris: la productivitat ha crescut per sobre fins i tot de les previsions, l’empresa ha experimentat un notable estalvi energètic a les oficines i la satisfacció dels empleats és majoritària.

GREUS PERJUDICIS / Just al contrari dels que es passen el dia a la feina i dediquen dues hores a dinar, una de les causes principals d’aquest desgavell organitzatiu que comporta una llarga llista de perjudicis. El primer, els problemes familiars, que poden causar des del fracàs escolar dels fills per falta d’atenció fins a la ruptura de parella. El segon, els de salut (estrès, depressió…), que acaben repercutint en el tercer, la sinistralitat laboral, i en el quart, la baixa productivitat i la falta d’implicació amb el lloc de treball.


El millor antídot per evitar aquests mals, coincideixen Buqueras i León, és liquidar la jornada laboral typical spanish i apostar per la flexibilitat i l’eficiència. La que demostren diàriament Lourdes, Conxita, Ursula i Evelyne a la seu vallesana de Boehringer-Ingelheim. Segur que els antidepressius que fabrica aquesta farmacèutica són molt més necessaris en altres empreses.

 

Comentaris tancats a LA CONCILIACIÓ LABORAL I FAMILIAR S’ERIGEIX EN ANTÍDOT DE LA CRISI / El Periódico (edició digital)